Per a fans de les bruixes i del cinema fantàstic més misteriós

La primera pel·lícula de Nietzchka Keene s'estrena a Espanya gairebé amb trenta anys de retard però, paradoxalment, arriba en el millor moment possible. Restaurada en 4K pel Wisconsin Center for Film & Theater Research i The Film Foundation, amb fons de la George Lucas Family Foundation, Cuando fuimos brujas estableix un suggeridor diàleg amb el present almenys en dues direccions. D'una banda, és el revulsiu perfecte al cinema fantàstic actual més obvi en les seves premisses i menys arriscat en la cal·ligrafia. Centrada en la fugida de dues germanes (una d'elles interpretada per Björk en el seu debut al cinema) després de la mort de la seva mare, acusada de bruixeria i cremada a la foguera, la pel·lícula de Nietzchka Keene està tocada pel misteri. Un misteri -lligat tant a l'humà com a l’esotèric- que s'expressa per igual a través de les accions dels personatges i de les seves enigmàtiques i poderoses imatges.

Rodada en un imponent blanc i negre (si bé les comparacions amb Bergman o Dreyer es senten antulladisses), Cuando fuimos brujas creix en les escenes deliberadament fantàstiques, en els passatges de bruixeria (el pit insondable de la mare, el ritual macabre de la germana). Keene es revela en elles una creadora personal, original, arriscada i gens capritxosa d'imatges fantàstiques prenyades de (tèrboles i doloroses) emocions. És en els seus passatges més genèrics on el film obre l'altra línia de diàleg amb el present. A anys llum del cinema contemporani que es pretén feminista amb quatre eslògans ficats amb calçador, la pel·lícula de Nietzchka Keene troba en la bruixeria (i en la superstició, el rumor, la por) la manera de parlar –amb contundència però sense tesis rígides– d'una misogínia profunda i atàvica, de la por a la dona i dels vincles entre mares, filles i germanes.

El millor: les seves insondables imatges fantàstiques.

El pitjor: que es perdi en un mes saturat d'estrenes.