Qui sàpiga alguna cosa sobre les ajudes socials sap fins a quin punt és necessària una moral d'acer per dedicar-s'hi cada dia i enfrontar-se a la misèria humana, mentre s'intenta posar pegats a alguna cosa semblant a un estany de Danaides en un vast sistema que engoleix les bones voluntats i esgota psicològicament. És una pel·lícula emotiva on cada situació representa una cara i una vida sencera a la vora del precipici de la implacable societat contemporània. A Las invisibles, el director francès Louis-Julien Petit ha aconseguit traslladar amb justícia tots aquests elements a una pel·lícula de ficció sense caure en el melodrama i preservant el respecte cap a les persones destruïdes per la pobresa. [...]

El cineasta deu aquest increïble èxit [...] a la confluència de diversos factors, entre els quals destaca el seu compromís per representar causes socials a la gran pantalla (que ja va demostrar amb Discount i Carole Matthieu). Aquesta vegada ha decidit centrar-se en les dones sense sostre amb una adaptació del llibre Sur la route des invisibles - Femmes de la rue, de Claire Lajeunie, en què han intervingut la mateixa autora, el director i Marion Doussot. La pel·lícula es centra en Envol, on Audrey (Audrey Lamy), Manu (Corinne Masiero), Hélène (Noémie Lvovsky) i Angélique (Déborah Lukumuena) s'esforcen per donar un mínim de dignitat (dutxes, rentadora, menjar, assessorament administratiu, etc.) a totes aquestes dones perdudes (interpretades per indigents reals) que dormen en campaments improvisats i a qui el centre d'acollida els garanteix l'anonimat a través d'un pseudònim escollit per elles mateixes (Brigitte Macron, Edith Piaf, Simone Veil, Cicciolina, Dalida, Lady Di, Salma Hayek, Françoise Hardy, Vanessa Paradis, Brigitte Fontaine, etc.). Un treball social intens i ingrat que es reparteix des de zero, que xoca contra els límits de l'ajuda de l'Estat (la manca de places en albergs o de seguiment personalitzat en els processos de reinserció) i l'extrema dificultat per comprendre la normalitat de les dones en exclusió social, sumat a la incomprensió de les seves famílies ("a ningú li importa la teva Cort dels Miracles!"). La situació d’Envol es complica quan les autoritats aproven que es clausuri ("Només el 4% dels acollits es reinsereix. No podem continuar gastant sense resultats"). Una decisió que empenyerà les treballadores socials a enfrontar-se a les autoritats amb molt d'amor i creativitat...

Amb un argument simple i amb l'equilibri perfecte entre un to còmic i un fons dramàtic, Louis-Julien Petit aconsegueix emocionar, abordant totes les facetes (i dots) de la dedicació incansable que suposa el treball social i transmetent un missatge positiu (i gens ingenu) sobre la possibilitat de retornar la dignitat i atorgar una segona oportunitat a aquestes dones sense llar, la presència de les quals en el repartiment al costat d'actrius professionals (molt bones) dona autenticitat a la pel·lícula. Igual que el seu èxit inesperat, l'essencial és "trobar l'esperança; són grans que se sembren i si no sembres, no creix res; són petites victòries, petites manifestacions que se succeeixen una darrere l'altra".