Si el cinema absolutament singular d'Albert Serra és immediatament reconeixible, és perquè posseeix una total coherència, i com a tal, divideix el públic d'una manera molt clara entre els que el rebutgen frontalment i els que accepten unir-se al pacte estrany que proposa. Aquesta proposta ha estat poques vegades tan exigent com a Liberté, projectada al Festival de Canes en la secció Un Certain Regard, encara que no sigui exactament per les raons habituals. Més enllà del seu ritme i la seva durada, aquí ens col·loquem més enllà d'un cinema cerebral que exigeix ​​ser entès: en realitat es tracta d'unir-se a la "causa", com els llibertins hedonistes (entre les cares reconeixem a l'ombra la de Helmut Berger) als quals expulsen de la cort de Lluís XVI, que s'abandonen sense frens, hàbilment disseminats en un fosc bosc aïllat de la resta de món, als excessos dels seus dimonis. S'exigeix ​​un lliure consentiment, com ho deixa clar el títol, però ha de ser total, igual que amb l'acceptació de l'enfocament del director català, al qual un també ha d’abandonar-se sense frens.

Ens trobem doncs a Liberté els elements de predilecció del cineasta: les perruques empolvorades; el llenguatge literari (més de l'estil de Sade que de Cervantes, encara que aquest passeig pel bosc faci gala de nombrosos aspectes picarescos); l'espera d'una certa metamorfosi dels cossos ardentment envilits (que componen una espècie de bestiari medieval) dels quals ens sembla gairebé olorar les fètides exhalacions, i que creen, juntament amb els crits i els murmuris dels homes, les dones i els animals, i els murmuris i cruixits del fullatge dels arbres a la nit, un univers sensorial potencialment abrasador, entre la rauxa extàtica i la degradació. Al final, sobretot, aquest es mostra com el motiu principal de la posada en escena de la pel·lícula, que gaudeix d'una vessant gairebé cerimonial, i que col·loca els treballs de Serra tan a prop de la instal·lació artística, un aspecte ben subratllat per les cares guixenques de les màscares dels aristòcrates, i s'inscriu directament en la línia de l'agonia que Serra traçava minuciosament en les seves dues pel·lícules precedents: La muerte de Luis XIV amb Jean-Pierre Léaud (projectada fora de competició a Canes 2016) i Roi Soleil amb Lluís Serrat (habitual col·laborador del director, que també veiem en aquesta pel·lícula).

De fet, Liberté comença gairebé al punt on acaben aquestes dues pel·lícules "bessones". Durant el pròleg, en un capvespre, una veu perversa que recorda les de les narradores de Saló, o los 120 días de Sodoma descriu en detall la mort fictícia, esquarterat, de Louis XV. Tot i que aquesta narració s'efectua a posteriori, la resta de la pel·lícula traspua desitjos violents dels participants per anticipar i planificar el moment, mentre que es miren de dalt a baix entre ells, ejaculen mirades viscoses que s'estenen cap a tots els racons, o a l'inrevés, s'humitegen ells mateixos, amb un despotisme en la submissió que s'equipara en realitat amb el que regeix aquesta ridícula república d'aristòcrates europeus decadents. A més, es retarda la satisfacció, usant la durada del conjunt, que sembla produir-se en temps real, ja que Serra força l'espectador a assistir a la història com a l’aguait, a no ser integrat (però ser-ho malgrat això) en les expectatives d'aquests llibertins. Ja que, com se'ns anuncia al principi, no es tracta aquí de "desviar la mirada" de l'impuls de desig d'aquests personatges, sinó d'acceptar jugar el joc que proposa aquest gest cinematogràfic tan particular.