CRÌTICA

Per a incondicionals de l'humor blanc predisposats a emocionar-se

Jesús Vidal i Gloria Ramos repeteixen amb Javier Fesser en el retorn dels seus campions,
que aquesta vegada ho hauran de donar tot en el sofert món de l'atletisme.

Javier Fesser i David Marqués el 2018 van trobar una fórmula guanyadora que ràpidament va virar en model i de seguida en motlle per a un arsenal de comèdies blanques i vitalistes (good feeling, heart warming, life affirming, etc.) majoritàriament franceses; la seva principal victòria va ser demostrar fins a quin punt, en qüestions d'humor, el blanc i el negre, el riure incòmode i l'emoció, el bonisme i la mala llet eren, en el fons, cares de la mateixa i entremaliada moneda.
Quelcom que els espectadors més aguts ja havien detectat en els germans Farrelly i en derivats com El farsante (BW, Blaustein, 2005). Cinc anys més tard, el mateix Fesser i Athenea Mata signen el guió d'aquesta seqüela, en col·laboració amb Marqués, que va ser llavor i en part motor de l'original. El repte més gran, i la peculiar obsessió, de la pel·lícula és resultar atractiva per a aquest públic jove que troba ranci tot el que ha passat fa més de sis mesos i que ja considera la comèdia pionera pura arqueologia cinematogràfica.

Com estan les màquines? Sense el ganxo de Javier Gutiérrez, Fesser es recolza, i aquí tenim el seu principal encert, en cares joves que aporten frescor a la nova odissea –notables Elisa Hipólito, el rotllo d'Isabel Aboy i el charme de Judy Holliday; i Jelen García, una Ava Gardner versió ‘maggiorata’–, que compta també amb dosificats moments de lluïment per a l'equip original de Campeones.

La pel·lícula, que mai no es desenganxa del record i l'ombra del seu precedent, resulta sempre més encertada en l'humor verbal que en la peripècia física, un fet estrany en el seu director, encara que valgui la pena destacar excepcions com el gag final o tot allò referent al teletreball de Jesús Vidal i el divertit llançament de javelines.

El millor és que, malgrat el seu arbitrari desenvolupament, tenim la sensació que algú segueix al volant amb el pols i el control adequats. Conscient de la impossibilitat de superar gestes passades, i amb escassa o nul·la capacitat de sorpresa, CampeoneX tracta almenys de vestir-se amb colors cridaners i lluminosos; prova d'això és aquest clímax final, amb l'afegit del carisma del popular Brianeitor, que converteix finalment la festa en un impagable i psicodèlic encreuament entre Tron (S. Lisberger, 1982) i Los calientabanquillos (D. Dugan, 2006).

El millor: Hipólito, García i el seu romanç ‘entre les lignes’.

El pitjor: la seva condició de pintoresca nota al peu de la primera.