CRÌTICA

28/03/2023 - Amb l'ajuda d'un repartiment impecable, Jeanne Herry teixeix una pel·lícula coral extraordinària que aborda amb subtilesa el procés de reconnexió i reparació de la justícia regeneradora

“No fem suggeriments. No parlem per ells. Nosaltres escoltem. Deixeu-los espai per reflexionar. Sense jutjar, sense donar un diagnòstic.” Aquests són els consells que sentim al final d'una simulació per a futurs moderadors de la justícia restaurativa, una pràctica implementada a diversos països (principalment a França des del 2014) i que és el nucli de Je verrai toujours vos visages de Jeanne Herry [...] Aquest podria ser el resum perfecte de l’enfocament d’una cineasta que aprofita a les mil meravelles els problemes socials per crear obres de ficció amb un perfecte equilibri entre intel·ligència i emoció.

Igual que en el seu anterior llargmetratge dedicat a l'adopció, En buenas manos (2018), la cineasta sap desembullar temes apassionants i remoure la consciència del públic general sense trair mai la seva essència, fent puntades delicades en un teixit de reconciliació (amb els altres i amb ell mateix), una actitud admirable en aquests temps de fortes tensions psicològiques i de bretxes socials abismals.

“El dispositiu ofereix la possibilitat d’organitzar retrobaments entre infractors i víctimes. –¿Hi ha reducció de condemna?–No –¿Aleshores, per a què? –Per parlar els uns amb els altres.” Això és el que li expliquen Fanny (Suliane Brahim) i Michel (Jean-Pierre Darroussin) a Nassim (Dali Benssalah), que porta deu anys a la presó per home-jacking durant la fase de preparació per a les sessions de diàleg amb tres víctimes (que no s'enfronten als seus propis agressors, sinó a persones que han comès el mateix tipus d'infracció): Nawell (Leïla Bekhti), caixera d'un petit supermercat que va ser assaltat fa cinc anys, la sexagenària Sabine (Miou Miou) , arrossegada per una scooter quan li van robar la bossa al mig del carrer, i Grégoire (Gilles Lellouche), incapaç d'oblidar l'agressió que va patir al seu domicili amb la seva filla. Al costat de Nassim, hi són presents dos autors més de robatori amb violència: Issa (Birane Ba) i Thomas (Fred Testot). Supervisats pels moderadors i un parell de voluntaris (Anne Benoît i Pascal Sangla), els participants formen un cercle, passant-se “el bastó per parlar” i expressant les seves emocions, des del patiment i la còlera inicials fins a tenir en compte la humanitat dels altres… I mentrestant, una altra moderadora, Judith (Elodie Bouchez), s'encarrega d'un cas diferent i espinós: el de Chloé (Adèle Exarchopoulos). Violada pel seu germà durant la seva infància, s'assabenta que aquest ha tornat per viure a la mateixa ciutat, i desitjaria no només instaurar una sèrie de regles per evitar que es creuin, sinó també organitzar un cara a cara, cosa que no és res evident, ja que les ferides són molt profundes…

Entrellaçant amb destresa aquestes dues històries, Jeanne Herry sobresurt reproduint cada detall, prenent-se el seu temps per explorar el seu tema metòdicament, treballant les cares i les veus, deixant un espai real per a cadascun dels seus molts personatges. Tot agafa sentit en aquesta obra magistral amb la dinàmica exposició d'un camí per alliberar-se de les penes individuals gràcies a un sistema molt ben pensat de reconnexió, de restablir vincles, de miralls inesperats. Una pel·lícula que no tem les emocions perquè respecta fins a la més mínima inflexió.                                                   

Fabien Lemercier– cineuropa.org