CRITICA

Armes de dona (religiosa)

Val més abandonar qualsevol expectativa que pugui generar un títol com La abadesa, de pel·lícula de terror, i un cartell equivocat, de clarobscurs sense matisos. I no obstant això és exactament això: una història de clarobscurs, però amb matisos, al voltant d'una abadessa del segle IX. En temps de guerra entre moros i cristians.

On no hi ha més terror que el terror de la vida pròpia d'una abadia de frontera, en terres en disputa. Una vida marcada pel dolor, la misèria i el mandat d’obediència. Som, per concretar, davant d'una mirada al passat amb ulls de present. On l'atenció al detall històric no desvirtua l'ambició dramàtica. Que sorgeix de la voluntat de reflectir una època tan diferent de la nostra.

Així, La abadesa és sorprenent. Inesperada, també. Dirigida i escrita per Antonio Chavarrías, veterà director sense gènere i amb un alt sentit del cinema; un sentit cada cop més evident a mesura que madura en el seu ofici.

Explica la història de l’Emma (Daniela Brown), encara adolescent quan és nomenada abadessa. Es basa en una figura real de la qual, en realitat, se sap molt poc. L’Emma arriba al càrrec amb un mandat: posar ordre a l'abadia i repoblar les terres que l'envolten. Aquesta jove, encara nena, s'aferra al seu deure –i a la seva fe– malgrat els interessos creuats. Les abadies, en aquell moment, eren un lloc de monges d'origen noble, enviades allà per les seves famílies per mantenir la ficció de l'honorabilitat o, senzillament, per treure-se-les de sobre.

No hi ha vocació religiosa en elles: hi ha claudicació. I no obstant això, l’Emma, l'abadessa, interpretada amb tremolosa seguretat per Daniela Brown, és diferent. No és eloqüent com podem imaginar  Santa Teresa ni tampoc una rebel. És respectuosa amb les normes, molt tenaç i ho demostra.
L'entramat de poder social, polític i religiós del moment és essencial, i Chavarrías sap mostrar amb pinzellades lleugeres i precises la complexitat de l'època. El ritme és l’adequat, necessàriament parsimoniós. La posada en escena és superba. Especialment la il·luminació natural, amb espelmes, que fa de les llums i ombres del castell de Loarre (Osca), on transcorre el drama, un personatge més de la història.