CRITICA

Retrat en sèpia amb roquer (aragonès)

El tribut que el rock aragonès estava esperant des de com a mínim l'èxit d’Héroes del silencio, cap als noranta. No hi ha millor tribut que recordar quan tot està oblidat, i La estrella azul recorda una figura de la música de Saragossa perduda a les boires del temps. Un debut cinematogràfic de traç ferm cal afegir. Retrat en sèpia del "maño-way of rock'n'roll", podríem dir, on l'estrella (blava) de la pel·lícula no és Bumbury i els seus col·legues, no, sinó un fosc i més aviat oblidat músic anomenat Mauricio Aznar. Un poeta i músic gairebé secret l’èxit més gran del qual van ser dos: el nom del seu últim grup, Más Birras, i una cançó, Apuesta por el rock'n'roll, que en el seu moment van versionar fins els mateixos Héroes.

Emocionant en el seu esforç de superar fórmules gastades, La estrella azul polvoritza els tòpics més habituals del cinema musical sense aixecar la veu, amb absoluta naturalitat. Especialment dels tòpics rockers, com va fer en el seu moment la també inesperada Once (2007), de John Carney. I és que es mou entre el musical que no ho sembla i la road movie d’autobús. Una proposta inesperada, cal afegir, enigmàtica en si mateixa. On es troben la ficció i la metaficció, i l'habitual “basat en fets reals” s'assumeix, per moments, amb aires de documental. Film d'una gosadia formal tranquil·la, amb una història per explicar entranyable i propera.

El Mauricio, encarnat per un carismàtic Pepe Lorente, emprèn un viatge que va de la decepció del roquer de províncies, fart de mitjanes i porros, fins a la trobada inesperada amb el folklore argentí. Una cosa semblant al que, anys després, obviant això de les addiccions, faria a la seva manera un altre aragonès com Santiago Auserón, en el seu cas amb la música popular de Cuba. Però el Mauricio no és Radio Futura, i el seu singular viatge -i la seva història única- s'hauria perdut com  llàgrimes en la pluja si no arriba a ser per aquesta proposta tan emocionant de Macipe. La seva mirada neta i compassiva permet que el millor, el desinteressat i el senzill de la música popular tingui el seu moment. I la seva cançó.