CRITICA

L'apoteòsic final amb una fascinant Anya Taylor-Joy

George Miller culmina la saga de Mad Max amb la monumental Furiosa,
retrat d'un món amenaçat per interessos econòmics i polítics.

Tot i que Furiosa: De la saga de Mad Max manlleva de la seva antecessora, Mad Max: Furia en la carretera, la idea de la road movie desèrtica, ja completament buidada d'asfalt, som davant de dues obres gairebé antagòniques en el seu plantejament conceptual. D'una banda, Furia en la carretera s'aferrava a una idea de “cinema essencial” que anteposava la puresa del moviment físic a qualsevol tipus de sofisticació narrativa (a la seva manera, la pel·lícula proposava un retorn a l'espectacle circense del cinema primitiu, aquell que el teòric Tom Gunning va batejar com el “cinema d'atraccions”). Per la seva banda, Furiosa, amb la seva el·líptica estructura en cinc episodis i el seu perfecte equilibri entre grans escenes d'acció i rotunds duels dialogats, remet a un altre “origen”: aquell cinema monumental amb què David W. Griffith –decidit a convertir la història americana en llegenda– va establir les bases de la narrativa fílmica a principis del segle XX. De fet, Furiosa, amb la seva plàstica exuberant –a mig camí entre el preciosisme pictòric i l'energia cinètica del còmic– i amb la seva poderosa dramatúrgia, que combina elements de les comèdies i les tragèdies de Shakespeare, es podria imaginar com el capítol futurista que Griffith hauria somiat per a Intolerancia (1916), la seva epopeia històrica sobre la força autodestructiva de l'ésser humà.

Quant a la cronologia del relat, Furiosa es presenta com una fidel preqüela de Furia en la carretera, revelant l'origen del fascinant personatge d'Imperator Furiosa, al qual Anya Taylor-Joy, amb els seus ulls gegantescos, confereix un pòsit dramàtic que Charlize Theron perfilava d’una manera més superficial. De fet, en el seu afany per construir una pel·lícula amb un arc dramàtic ampli –que incumbeix la caiguda en desgràcia del personatge de Furiosa i la seva recerca de venjança–, George Miller es pren el temps per aprofundir en les motivacions de cada personatge, perfilant amb clarividència cada gir de la trama i dotant de sentit cadascuna de les set pieces que engalanen el metratge, tan extens com excels.

No obstant això, tan rellevant com la lògica interna del relat resulta el lapse de nou anys transcorregut entre l'estrena de les dues últimes entregues de la saga post apocalíptica de Miller. Així, mentre Furia en la carretera encara tenia una esperança en l'emancipació dels pobles de la mà d'una revolució feminista –així pensàvem molts fa una dècada–, Furiosa retrata amb cruesa un món amenaçat pels lideratges populistes i colpejat per guerres motivades per interessos econòmics i polítics.

Fent gala d'una lucidesa envejable, Miller, als seus 79 anys, construeix un univers concret i alhora al·legòric en el qual ressona amb intensitat el desànim que s'estén per la realitat actual, i aconsegueix el que Denis Villeneuve intentava amb escàs èxit en la seva versió de Dune, el messianisme transcendentalista de la qual se situava a anys llum del nostre malestar contemporani. A més, cal assenyalar que Miller conquereix la seva comesa imbricant la deguda gravetat amb una estimulant irreverència humorística: un dels guerrers del film respon al nom de “Scrotus” i s'alimenta a base de “kebab de gos” (diríem que Furiosa se situa a la confluència impossible entre Lawrence de Arabia, l’spaghetti western i La vida de Brian). De fet, per erigir la seva denúncia contra la megalomania bel·licista, Miller ens regala una de les seves creacions més memorables: un gladiador anomenat Dr. Dementus (Chris Hemsworth) que, sota els seus aires de profeta, amaga un ximplet vigorèxic que condueix una quadriga romana tirada per motocicletes i que es vanagloria de la seva idiotesa a l’estil de Donald Trump. Vet aquí la fúria de Miller, que no tem el ridícul en el seu camí cap a la grandesa artística.