CRITICA

Abraça la teva diva interior

Actualment hi ha més popularització del drag en la cultura mainstream, des de reality shows fins a sèries i pel·lícules, però sempre és important recordar que aquesta expressió artística és molt més que mer entreteniment, és una forma de resistència utilitzada durant anys per la comunitat LGBTQ+ per transgredir les imposicions del patriarcat, un espai on s'ha pogut explorar la fluïdesa de l'expressió i els rols de gènere, així com aspectes íntims de la personalitat dels seus intèrprets. Aquest context és l'escenari de Solo, la nova pel·lícula de la directora canadenca Sophie Dupuis, que juntament amb un elenc i un equip divers, l'utilitza per analitzar les complexitats de les relacions tòxiques.

En Simon (Théodore Pellerin) és una estrella en ascens en el món del drag, on participa sota el nom de Glory Gore en un club a Montreal. Un dia arriba un nou integrant, l’Oliver (Félix Maritaud), per qui sent una atracció gairebé immediata, però el seu caràcter dominant i ganes d'abastar l'escenari a poc a poc consumeixen en Simon. Enmig d'aquest remolí emocional, el jove s'ha d'enfrontar a l'arribada de la seva mare (Anne-Marie Cadieux), una cantant d'òpera famosa a qui ell admira molt, malgrat que el va abandonar fa 15 anys.

El detall en els números musicals és impressionant: pentinats, maquillatge, vestuari, fotografia i música es combinen per mostrar l’empoderament del drag, la força que transmet aquesta expressió i com són de transgressors els que la practiquen. Quan en Simon es transforma en Glory Gore és imponent, imparable a l'escenari: les belles perruques i teles vaporoses només ressalten el seu port. Aquesta força és admirable ja que contrasta fortament amb com a poc a poc es va enfosquint en la seva relació. També els números evolucionen a mesura que la seva personalitat s'adapta a la de l'Oliver, i això encara fa més notori el seu estat emocional de forma orgànica i sense necessitat de diàlegs expositius.

Per al procés de creació de la història, Dupuis es va assessorar d’una psicòloga en el moment de construir un retrat fidel de les relacions tòxiques i com una persona pot permetre aquest tipus de situacions. Això es nota en la dinàmica d’en Simon tant amb la seva mare com amb l’Oliver: les seves ganes de justificar-los, la seva negació i els sentiments oposats davant de cada nova mostra de menyspreu. El desenvolupament de totes dues relacions és important per entendre el perquè de l'actuar d’en Simon i el guió les entrellaça molt bé, donant-nos la dosi justa de cadascuna i un clímax silenciós i subtil però poderós.

Això és interpretat a la perfecció pels dos protagonistes. D'una banda, Théodore Pellerin (Never Rarely Sometimes Always) carrega sobre les espatlles la responsabilitat de no només interpretar en Simon, sinó també el seu alter ego, Glory Gore. Tant a l'escenari com a fora, l'actor aconsegueix transformar-se i fer creïble aquest contrast entre una figura plena de seguretat quan s'obre el teló, però necessitat d'afecte i atenció quan es tanca. És un treball amb diversos matisos que et fa entendre'l i empatitzar amb ell.

Per la seva banda, el sempre fantàstic Fèlix Maritaud (Sauvage) és una força plena de talent i toxicitat, una figura atractiva però amb moltes espines. Això es mostra no només en les seves accions, gradualment més possessives i agressives contra en Simon, sinó també en els seus números musicals quan es transforma en La Dragona, una mena de dominatrix atrevida, imponent i perillosa, àvida per ocupar el reflector.

Solo és un retrat alhora íntim i extravagant sobre les relacions tòxiques i les motivacions que ens porten a permetre comportaments autodestructius. El seu tractament respectuós i electritzant de l'escena drag serveix per explorar com aquesta pràctica és una forma de resistència i alliberament per al protagonista i els qui la practiquen. Les seves actuacions i l’acurat apartat tècnic la converteixen en un treball emocionalment atrapant que potser ajudarà més d'una persona a veure's reflectida en la situació d’en Simon i sortir-ne.