CRITICA

17/10/2023 - El segon llargmetratge de Pau Calpe Rufat, que adapta una novel·la catalana, és un reeixit treball sobre la transformació i la resistència

L’Adrià (León Martínez) és un adolescent sense llar. És mut i orfe, no suporta els espais tancats, sempre va encorbat i sovint pateix assetjament escolar. La seva mirada perduda resulta inquietant quan es posa en tu, però aviat s'allunya en una altra direcció. La impermanència sembla seguir-lo onsevulga que vagi, així com els problemes, sobretot quan hi ha lluna plena. L’Adrià és el protagonista del segon llargmetratge del productor i director Pau Calpe Rufat, Llobàs, que s’ha estrenat mundialment a la Competició Internacional del Festival de Varsòvia. Després de la seva òpera prima, Tros (2021), la seva nova proposta és un drama psicològic atmosfèric que s'inspira en el folklore i la realitat social dels estils de vida marginals i nòmades en la vida rural espanyola.

Calpe Rufat i la coguionista Nati Escobar Gutiérrez adapten la novel·la Lobisón de l'autor català Ginés Sánchez en una història de licantrops força continguda i poc convencional. Llobàs no és tan directa en la seva narració com podria suggerir el títol. Al contrari, la pel·lícula opta pel realisme i envolta la possible transformació del protagonista en un halo de misteri. És cert que l'Adrià sent set de sang (de gallines) a la nit, però la seva existència inarticulada i el fràgil sentit de l'autopercepció xoquen amb la figura tradicional de l'home llop. Si no fos per la subtil i absolutament desconcertant interpretació de León Martínez, la pel·lícula hauria fregat la paròdia. De fet, es mou a la corda fluixa entre el cinema de gènere i el realisme social, però ho fa impressionantment bé.

Muntada de forma meticulosa per Ares Botanch i rodada amb nitidesa i sensibilitat per Víctor Entrecanales, Llobàs és una pel·lícula inquietant i evocadora que aconsegueix empatitzar amb l'altre tant en el seu estil visual com en el seu contingut narratiu. El germà gran de l'Adrià, en Ramon (Pol López), i la seva xicota Tona (Maria Rodríguez Soto) viuen en una furgoneta, movent-se d'un poble a un altre mentre ell es guanya la vida a base de petits robatoris i tripijocs. El cert és que no juguen a ser una família, ja que l'Adrià dorm sempre a la intempèrie en un matalàs sense llençols ni coixins, menjant una o dues magdalenes al dia servides al mateix bol, com si fos una mascota, igual que el seu petit gos rescatat. A més de representar una fluida estructura familiar antinuclear, la pel·lícula presenta una crítica a la masculinitat tal com la coneixem, reforçada per la premissa de la novel·la (revelada a través de crus flashbacks), segons la qual el setè fill (l’Adrià) d'una família es converteix en un home llop. Els contes populars, els mites i les normes patriarcals s'entremesclen en la subtrama de la pel·lícula, que és millor que els espectadors descobreixin per ells mateixos.

Savina Petkova – cineuropa.org