CRITICA

27/01/2023 - Dominique Deruddere ens introdueix a les bambolines del prestigiós Concurs Reina Isabel de la mà d'una jove i virtuosa pianista devorada pels seus dimonis interiors

Després de quinze anys als Estats Units, Dominique Deruddere (la pel·lícula de la qual, Everybody's Famous!, va ser seleccionada per a l'Oscar a millor pel·lícula estrangera el 2001) torna a Bèlgica amb The Chapel, estrenada a la inauguració del Festival d'Ostende, un drama psicològic sobre una virtuosa pianista que haurà de vèncer els seus propis dimonis per poder expressar el seu art.

La Jennifer va néixer per a això. Des de la seva més tendra infància, toca el piano, recolzada amb tenacitat per la seva mare, que ho anteposa tot per alimentar la seva passió. Una successió de sacrificis fructífers ja que, a l'edat adulta, la jove participa en una de les competicions de música clàssica més prestigioses del món, el Concurs Reina Isabel. Es veu catapultada a la “capella”, l'excepcional habitatge on es reclou els finalistes els dies precedents a la final del concurs, perquè s'allunyin de les pressions del món exterior i puguin preparar-se millor per al seu gran moment. Ara bé, aquest aïllament fa ressorgir les tensions entre els participants, però també els conflictes més íntims. En aquesta introspecció forçosa, la Jennifer es veu assetjada per records que havia preferit oblidar fins ara.

Fins on podem arribar per complir els nostres somnis, però també fins on estan disposats a arribar els nostres pares per complir els seus a través de nosaltres? És un dels interrogants que planteja Dominique Deruddere a The Chapel. La indiscutible vocació de la seva protagonista trontolla malgrat el seu innegable talent quan pren consciència dels actes duts a terme pels seus pares per permetre-li convertir-se en la pianista que és en el present. En un decorat de cinema ideal, aquesta “capella” que apel·la a una unitat de lloc evident, a una unitat de temps (la setmana d'assaig abans de la final), a més d'una dramatúrgia perfecta (els candidats abandonen el lloc quan es presenten al concurs) i un grup de personatges idonis (12 semifinalistes vinguts de tot el món, reunits per la seva passió pel piano, enfrontats per un somni comú), imaginem la irrupció d'un drama a l'estil Agatha Christie (o un slasher adolescent a la americana, una mica intel·lectual de totes maneres). No és la via triada pel cineasta flamenc, que prefereix concentrar-se en la lluita de la protagonista per resoldre els seus propis traumes. Tot i que lamentem que aquesta arena cinematogràfica no tingui més narració, celebrem l'eficàcia a l'hora de dirigir les escenes de piano, tant si són assajos com concerts, escenes acompanyades de la intensitat magnètica de l'actriu principal, Taeke Nicolaï, des que s'acosta a un teclat.