La Mila (Laia Artigas), la seva germana gran (Nunu Sales) i la seva mare (Núria Prims), passen uns dies en una casa de pagès, aïllades del soroll mundanal. No obstant això, es respira en l'ambient una calma cada cop més tensa, i els nervis estan a flor de pell. Les mirades incòmodes, els silencis i les absències revelen la imminència d'un fet irreversible, i per exorcitzar tot això la Mila decideix organitzar una festa que s'anirà convertint, a mesura que s'acosta, en molt més que una simple celebració.
(FilmAffinity)
Crítica:
07/04/2023 - La guanyadora a la secció Talents del D'A està signada per cinc cineastes, treu profit dels seus pocs recursos i es recolza en els suggeriments per provocar inquietud malgrat el seu lluminós títol
Recordeu Laia Artigas, la nena que el 2017 va protagonitzar Estiu 1993? Doncs, com us podeu imaginar, ha crescut i torna a ser la mirada (especial, única, sensible) central d'Un sol radiant, obra –plural i col·lectiva– de Mònica Cambra, Ariadna Fortuny, Clàudia García de Dios, Lucía Herrera i Mònica Tort. Les cineastes, de procedències (Gran Canària, Menorca, Catalunya) i trajectòries variades, es van conèixer estudiant a la Universitat Pompeu Fabra i han obtingut amb el seu primer llargmetratge el premi de la secció Talents del recent D'A Festival de Cinema de Barcelona, on es va estrenar mundialment i a la premiere de la qual va acudir la mateixa Carla Simón.
Com en els films de la directora d'Alcarràs, també Un sol radiant transcorre a l’estiu, en entorns rurals i enfocant una família: des dels primers fotogrames, els núvols, els arbres, el vent i la geografia van creant una atmosfera alhora bonica i inquietant, ja que alguna cosa terrible s'acosta. Una incertesa que es nomena i amb què es conviu, com ja estem acostumats tots a assumir després de la pandèmia: que tard o d’hora s'anirà en orris aquest planeta-llar que habitem.
La jove protagonista, la Mila (Artigas), és una preadolescent de sensibilitat exacerbada i rostre superexpressiu que mira l’Íngrid, la seva germana gran (interpretada per Núria Sales) amb altes dosis d'admiració, afecte i amb l'estranya sensació que ella mai no viurà el seu mateix remolí emocional: l'excitant brillantor que sorgeix de l'enamorament primerenc. Alhora, la mare de totes dues (encarnada per Núria Prims, d'actualitat també per la seva intervenció a Sica i La última noche de Sandra M., ambdues cintes presentades a l'últim Festival de Màlaga) i l'avi Gabriel (Jaume Villalta) intenten bregar –de vegades amb actituds contradictòries– amb un futur imminent on el control del destí s'ha transformat en una fantasia irrealitzable.
Així, amb la càmera enganxada a la Mila, les directores d'aquesta pel·lícula que s'atreveix a jugar a la lliga del cinema apocalíptic alhora que retrata el desencís d'una joventut sense futur (l'actual?) van insuflant aquests sentiments desesperançats a l'espectador, amb escassos mitjans, però aquests talentosament utilitzats.
Recorrent al suggeriment gràcies a un intel·ligent ús de la càmera (amb el fora de camp com a arma de destrucció massiva), les cinc amigues han aixecat un film de suspens psicològic molt subtil que ens llança la pregunta: com es pot preparar algú davant la imminència de la fi del món? Perquè, hi ha resposta davant d'això? No, però segurament s'aproxima a la barreja de ràbia, estupor, acceptació i malenconia amb què ho assumeix aquesta família Verdi que aconsegueix fer-ho unida i, sobretot, com tots voldríem acabar els nostres dies: de festa.
