‘Solos en la noche’, de Guillermo Rojas, una brillant comèdia sobre el 23-F que, en realitat, constitueix una perfecta radiografia de l'Espanya actual

Els misteris de la selecció oficial a Màlaga són inescrutables i un dels més evidents és com aquesta intel·ligent i elegant pel·lícula està fora de competició

Sent honestos hem de reconèixer que la majoria de les comèdies de la nostra cinematografia, i bon exemple n'ha estat la secció oficial d'aquesta edició del festival de Màlaga, estan escrites amb traços gruixuts de brotxa ampla que freguen el ridícul aliè. Per això és inexplicable que una comèdia tan subtil, elegant i divertida com Solos en la noche estigui fora de competició.

Si la comèdia dramàtica nacional és molt més elaborada (tant La casa com Los pequeños amores en són brillants mostres), les comèdies ‘pures’ d'aquest any a Màlaga han estat difícils de veure i més encara de pair. Diguem que, al capdavall, el cinema és com el vi i, per tant, depèn dels anys.

Guillermo Rojas, recolzat per l'energia de Laura Hojman com a productora, han lluitat durant anys per tirar endavant aquest projecte. El seu entusiasme i entrega es transmet en pantalla i fins i tot protagonitzen dos petits papers a la pel·lícula.

Tractar la nit del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 des de l'humor era una aposta arriscada, però el resultat està per sobre del que s'esperava. Solos en la noche té el ritme de les grans comèdies americanes, els intèrprets impecables per a cada rol com en les britàniques (Pablo Gómez-Pando, Andrea Carballo, Alfonso Sánchez, Félix Gómez, Paula Usero i Beatriz Arjona), el disbarat espanyol, just i necessari, i la poesia universal necessària per afrontar qualsevol imprevist de la vida.

El cineasta, en el segon llargmetratge, compleix amb escreix l'objectiu principal de la comèdia: agradar, distreure i divertir, sense sal gruixuda ni escarafalls innecessaris. El tempo, element indispensable de la comèdia, és perfecte i el director el reté a la seva voluntat, amb fragments poètiques per endolceixen una situació límit, que per a molts hauria estat el principi d'una nit sense final.

Però el més ressaltable i intel·ligent de Solos en la noche, de Guillermo Rojas, és situar la seva comèdia el 1981 per retratar una Espanya d'allò més contemporània i actual.

Cada personatge protagonista és el símbol dels grups socials que componen la nostra geografia del 2024: la innocència d'alguns, la covardia d’altres (és molt difícil ser covard en un país de valents, una de les lúcides frases que se senten en el seu refinat guió), l'hedonisme de molts, els que mai perden la il·lusió o els que mai es permeten tenir-la, els que militen sense recordar el costat humà dels seus ideals o els que lluiten per alliberar els rols socials establerts (per cert, feliç 8 de març a totes i tots). I per aquest retrat sembla que hem canviat molt poc.

Solos en la noche és el model de comèdia que prima la intel·ligència, l'elegància, el ritme sostingut i les bones interpretacions. Un cinema sense fàcils caricatures, amb missatge, diversió i elegància. Just tot el que cal demanar a una bona comèdia.