Qualsevol gènere té la capacitat d'albergar una crítica o crida cap a la societat, incloent-hi l’acció. El film El desconocidoanava (millor dit, s'embalava) en aquesta línia: llançava un retret social mitjançant acceleració, tensió i inquietud. A Cien años de perdón la tensió s'instal·la de nou en un espai únic, però és un confinament molt més gran: les oficines centrals d'un banc amb els seus clients convertits en ostatges en qüestió de segons. I cal anar també amb compte, que cal enfrontar-se amb artefactes que amaguen secrets, com succeeix a la vida real. Luis Tosar ara és el líder en comptes de la víctima i, emparat per un grup de sequaços argentins, un fred i gris matí irromp en un banc per realitzar el pla perfecte. Tot ràpid i llançant-se de ple al desenvolupament de l’embrollada trama. Daniel Calparsoro ha alternat treballs en televisió i cinema, sempre amb la mateixa missiva: mantenir l'espectador en plena acció; la parsimònia no és cosa del cineasta. Amb un guió signat per Jorge Guerricaechevarría (Mi gran noche, El niño), el director combina acció, thriller i força política. Prem el botó de batre i agita la seva pel·lícula perquè el combinat vagi ben carregat.

La lluminosa València es torna grisa amb aquesta fotografia, perfecta i adequada per al que es demana: intriga. Cert és que aquest mantell gris i plujós fan joc amb la substància desenvolupada, però aquesta sembla abastar tant que es perd en determinats moments: els nombrosos personatges van sortint a mesura que la història avança, cada un amb els seus determinats interessos. Malgrat que l'ansiosa trama es perd en aquest cop al banc, Calparsoro s'ha envoltat d'un potent elenc: per aquí passen Patricia Vico, Raúl Arévalo, José Coronado, Marián Álvarez i Rodrigo de la Serna, aquest últim menys conegut per al públic espanyol, però que aquí comparteix tessitura amb Tosar, i sap posar-se al nivell del gallec. Cien años de perdón és un entramat en què convergeixen nombrosos personatges. A mesura que avança, es dificulta comprovar qui són els bons i qui els dolents. Conté ingredients d'alt grau tant pel que fa a la interpretació com a la forma.

No obstant això, tant cúmul d'incidents rellisca en aquesta seu central. El frenesí no val per defensar l'acció. L'argument compta, a més, amb algun toc d'humor en els estereotips argentins: fins i tot atracant bancs hi ha espai per pensar en lligar. A això s’uneixen contratemps que dificulten el cop, que ja no és tan perfecte, i un guió que corre massa i requereix una mica més de fre.

La pel·lícula disposa de tot l'arsenal per narrar un atracament a la perfecció, però ofereix alguna cosa més: aquests clients són la societat d'Espanya, o del món, que veuen com el poder es mou entre truans de diversa índole. La història també emana un altre significat: tothom guarda un secret. Del tema social també es pot extreure entreteniment, i aquesta cinta no pot venir en millor moment, tenint en compte els paral·lelismes que té amb l'actualitat. Deixant de banda l'acció, aquests personatges canvien, prenen decisions, es relacionen entre ells, etc. Vista la seva evolució, els espectadors redimim aquests lladres de culpa, i, bé per l'adrenalina o per sentir-se enganyats en el món que vivim, els acompanyem còmodament en aquesta estratagema. Ja ho diu el refrany: "Qui roba a un lladre..."

EL MILLOR:

En la indústria hi ha espai per a tots els gèneres i l'acció espanyola sap caminar sola des de fa molt.

Bon repartiment que dóna vida i solidesa a cadascun dels rols.

Una tècnica d'acord amb el que demana el gènere.

EL PITJOR:

Tanta volta i intrepidesa dins de la història confon el públic.

Vol abastar intriga i moralitat a parts iguals, però no colla en el resultat final.

María Aller - el Palomitrón