‘Las mil y una noches: volumen 3, El encantado’: Scheherazade i els pinsaires

Després dels dos primers volums del seu tríptic inspirat en Les mil i una nits, compost, recordem-ho, de fets reals que donen compte de la situació de pobresa actual a Portugal ("ostatge d'una política d'austeritat caracteritzada per una absència total de sentit de la justícia social") però que són narrats com contes absurds, de vegades al·legòrics i sempre molt divertits, Miguel Gomes ha presentat per fi al públic de la Quinzena dels Realitzadors la bella Scheherezade (Crista Alfaiate) que ens havia promès. Després de El inquieto i El desconsolado, una faràndula d'estupideses deslligada que, en la seva última fase, es tornava enormement realista, Las mil y una noches: vol. 3, El encantado comença amb els gestos graciosos i vius d'una ballarina de bharata natyam, aquest art indi l'essència del qual, narrar, coincideix perfectament amb el propòsit de Gomes.

Així que, amb pas lleuger i acompanyats per la dringadissa de juganeres campanetes i els reflexos tornassolats de meravelloses teles, entrem en aquest nou capítol de la saga gomesiana per passejar-nos amb l'esposa que va saber encantar el cruel sultà en un Bagdad fabulós i acolorit en què ressonen mil llegendes i altres relats, qui sap quins falsos i quins veritables, històrics o presents... ja que el lúdic director portuguès no renuncia a jugar ni amb el contingut ni amb la forma, desgranant aquests contes mentre la pantalla recull totes les lletres de la narració. No és que no trobem aquí el registre mut de Tabú: a El encantado, els balls succeeixen als cants i els diàlegs juganers que intercanvia la filla del visir amb el seu poble, sota un sol radiant, a la riba d'un mar centellejant que recorda una mica Bahía, mentre que, justament, a l'altre costat del món, un cantant de country americà relata la seva pròpia saudade. Coneixem els nens curiosos que interroguen en francès i fins i tot Paddleman (Carloto Cotta), un procreador formidable, bell com el dia i ximple del tot... Aquest capítol, que fa vernacle el terreny d’allò hieràtic, és un homenatge fantàstic al poble de Scheherezade, que cal llegir com una resposta a la recomanació del seu pare, el gran visir, segons la qual cal estar "atents" als nens, "meravelles del món".

De retorn a Portugal, per a la segona part de la pel·lícula, seguim aquest cop una petita i discreta comunitat integrada per mediació de Chico Chapas, que encarnava el Simão sense budells, el cabró en fugida del volum 2 (assassí, justament, no només de la seva dona sinó també de la seva filla), si bé aquí s'interpreta a si mateix, és a dir, a un pinsaire. "Quaranta anys després de la revolució dels clavells, una comunitat d’homes encisats es va dedicar a ensenyar a cantar els seus ocells", relata Scheherezade, la narració de la qual segueix apareixent a la pantalla. Aquests aficionats, hereus del fervor d'una tradició flamenca i habitants tots ells d'unes barraques reunides a Boavista (Lisboa) dediquen, en efecte, el seu temps i la seva energia a formar pinsans perquè siguin capaços de crear el major nombre de cants possible en un temps cronometrat. Aquests pinsans han d’"estudiar" molta estona per arribar al resultat esperat; però quan el mestre aconsegueix fer del seu pinsà un campió, quan aconsegueix "regressar-lo", com diuen (el que és possible fer en els nostres dies també creant cants per ordinador i passant-los per mp3), n'hi ha prou només amb "escalfar el pinsà" perquè còmodament passi d'un "tatatachew" a un "rataratachew" amb el qual fer els millors CD. Per a això, però, es necessita molta cura i molt d'aquesta famosa "atenció" de la qual parlava el visir.

En Gomes, aquesta emocionant minúcia es converteix en una expressió de l'ànima de Portugal, d'aquesta bellesa i aquesta força interior que el fan seguir avançant, pobre però digne, al llarg dels camps de roselles, de vinyes sota el sol i, també, de la Croisette...

Bénédicte Prot - Cineuropa