Història d’allò nostre

Llargmetratge autobiogràfic (abans dels títols de crèdit finals ens mostren els veritables rostres de tots els integrants i participants d'aquesta odissea familiar), O los tres o ninguno transita, com els seus personatges, des de l’Iran de finals dels anys 70 fins al París de fa quatre dies, pels més diversos gèneres. Lògic: la vida és una successió de rialles i llàgrimes, i aquest és un film que és un tros de la vida de la família del guionista, director i actor principal (encarnant el seu pare).

Prima aquest to lleuger, fins i tot quan la tortura, el terrorisme i la mort fan acte de presència en la trama. Dividida en tres parts ben diferenciades, la pel·lícula comença en un Iran pre-Jomeini on se succeeixen una sèrie d'acudits carceraris i gags recurrents (l'amic cleptòman especialitzat en roba) sempre atents a suavitzar les pallisses de guardians o la descripció simplista de la història del país. És un segment, que segueix amb la sortida de la tancada i el de la lluita clandestina, que recorda molt el Roberto Benigni director/actor cinematogràfic, menys bavós i autocomplaent que en el cas del responsable de La vida es bella. La part central del film és la de la fugida i el registre genèric, que canvia cap al cinema de fugides, concretament al de les fugides des de l'Alemanya Oriental a l'Occidental. El director i protagonista segueix utilitzant el referent italià: aquesta parella amb nen anant a l'aventura es diria que surt d'alguna comèdia de Mario Monicelli o Alberto Sordi (la vomitada del nadó és un instant de pura comèdia mediterrània, sens dubte).

El tercer tram d'aquestes amables memòries familiars, i declaració d'amor d'un fill cap als seus pares (i avis), és la que ja passa a França i aquí el model és francès, és el de Laurent Cantet o el Bertrand Tavernier de Hoy empieza todo, una crònica social voluntariosa i optimista sobre emigrants, barris conflictius i aquesta èpica de bon rotllo banlieu que hem vist molt sovint en la producció del nostre país veí (La profesora de historia, per exemple). Potser són massa referències i estils per a una sola pel·lícula, i és cert que no sempre acaba de funcionar tot (aquesta part final no és gaire memorable, la veritat), però hi ha alguna cosa que redimeix el film dels seus punts febles: la seva sinceritat i la seva demostració d'afecte.

A favor: aquest humor berlanguià a la presó de Teheran.

En contra: la part que passa a França.

Marcos Gandía - Sensacine