Un cruel conte rural

El fred que crema és una de les quatre cintes nominades a la Millor Pel·lícula als XV Premis Gaudí. Els tambors de la guerra europea ressonen el 1943 als Pirineus. En un petit poble muntanyós d’Andorra, el jove matrimoni format per la Sara i l’Antoni espera l’arribada del primer fill al mig d’un hivern i una pobresa potser més agresta que el clima que els envolta mentre les tropes nazis assenten el seu domini no sols sobre el continent sencer, sinó també sobre la petita Andorra.

L’hivern, l’arribada d’una família jueva que s’escapa de l’horror i el jove oficial nacionalsocialista enviat a les muntanyes trastocarà la calma tranquil·la que dorm sota la neu. Ara bé, també rescatarà secrets enfonsats de la muntanya i la seva gent que faran tremolar la tranquil·la calma sota la qual tot dorm. El film arriba als cinemes el 20 de gener de la mà de Filmax, només dos dies abans de la Gala dels Gaudí.

Nazisme i thriller rural

Aquest és l’argument d’El fred que crema, l’òpera prima del director català Santi Trullenque. El seu recorregut per festivals va començar al BCN Film Fest i, més tard, va ser el film inaugural del FIC-CAT. El debut del cineasta és una molt bona narració històrica sobre els ‘passadors’. Una ficció que uneix el drama jueu de la II Guerra Mundial, l’expansionisme nazi i el costumisme rural.

El film és un thriller històric que agita sentiments passionals, venjança, gelosia, traïció i odi, emmarcats enmig d’una naturalesa salvatge i espectacular. Greta Fernández protagonitza la pel·lícula amb Roger Casamajor, Adrià Collado i Pedro Casablanc. Daniel Horvath i Ksawery Szlenkier completen el repartiment d’aquesta adaptació de la premiada obra de teatre d’Agustí Franch, Fred.

La producció de la cinta mereix una menció a part, amb una impecable factura tècnica, que sumada a una excel·lent fotografia i una potent banda sonora, composta per Francesc Gener. Fa dubtar que sigui realment una pel·lícula de baix pressupost.

En definitiva, El fred que crema és un drama tràgic que parla d’una família i de com el passat enterrat sota la neu emergeix desfermant una onada de violència física i emocional que els canviarà per sempre. Els protagonistes del film no només han de sobreviure al cru hivern i a una guerra llunyana de la qual patiran les conseqüències sinó  també a una guerra interior basada en l’odi, perquè l’odi s’hereta i es transmet de generació en generació.

Veredicte

El millor: un repartiment coral que transmet amb convenciment el dolor.

El pitjor: un antagonista estereotipat i arquetípic.

Nota: 7

                                                                                                            
Jordi Sardiña – elcinefil.cat