Sota el personal i singular prisma del consagrat cineasta aragonès, es retrata l'evolució i la relació de l'art amb la paret com a llenç de creació des de les primeres revolucions gràfiques a les coves prehistòriques fins a les expressions més avantguardistes de l'art urbà.
Crítica:
Saura a través dels temps
'Las paredes hablan', una recerca de fils d'unió entre les primeres representacions artístiques en coves
i els més refinats grafits contemporanis.
És fàcil entendre Carlos Saura com un cineasta que, després d'haver fet història al cinema espanyol (i universal), s'ha guanyat el dret a dedicar-se a indagar en allò que realment cridi la seva atenció. Per sort per a tothom, l'aragonès està convertint en documentals aquestes classes magistrals privades que, encara que aparentment específiques d'una en una, van formant una inesperada imatge ien conjunt.
Així, després d'analitzar com ningú la unió de la música popular amb el moviment i el color en títols com Flamenco, Flamenco (2010) i Jota, de Saura (2016), ara toca fixar-se en la vessant més primigènia de l'art a Las paredes hablan, una recerca de fils d'unió entre les primeres representacions plàstiques artístiques trobades en coves i els més refinats grafits contemporanis. D'una cosa tan determinada com la història de la pintura a la paret, ens acabem preguntant fins a quin punt és imprescindible tot allò que per definició entenem com prescindible. Veure el mestre Saura parlant amb Juan Luis Arsuaga i amb artistes com Suso33 i Musa71, per descomptat, ho és.
Per continuar subratllant el que és necessari de la suposada inutilitat de l'art
El millor: Saura investiga, aprèn i gaudeix davant de la càmera.
El pitjor: ens hem d'allunyar per entendre el dibuix.
