20/02/2024 - BERLINALE 2024: El duet de directors format per Veronika Franz i Severin Fiala se submergeix en la torturada ment de la dona d'un granger al s. XVIII

Ens trobem en un petit poble de l'Alta Àustria, l'any 1750. Una dona agafa a coll un nadó que plora i se l’emporta de passeig pel verd impenetrable del bosc, al llarg d'un rierol cristal·lí que serpenteja entre les roques i la terra, fins a arribar a una estrepitosa cascada. Un cop allà, sense parpellejar, la dona deixa caure el nadó. Tanmateix, la pel·lícula no s'atura en aquest moment. A l’escena següent, la dona truca a les portes de l'església. Ha de confessar un assassinat. La propera vegada que la veiem, el seu cadàver jeu estès sobre la vall, com una advertència perquè ningú no s'aparti de la rectitud religiosa.

Què ha passat? El duo de directors austríacs Veronika Franz i Severin Fiala, la pel·lícula dels quals El baño del diablo es projecta en Competició a la 74a Berlinale, no ofereix respostes immediatament. En canvi, l'atenció se centra en la protagonista, l’Anges (Anja Plaschg), una jove sensible amb un sentit profund de l'espiritualitat. Quan la coneixem, és a punt de casar-se amb el Wolf (David Scheid), el fill de la grangera Gänglin (Maria Hofstätter). En tractar-se del segon fill, amb poca cosa per heretar, és clar que el seu matrimoni estarà marcat per les penúries, la lluita contra els elements i la tradició. D'una banda, aquestes tradicions mantenen viva la comunitat, però exigeixen la maternitat i el sotmetiment de la dona.

Després d'uns primers moments banyats per la llum càlida del sol, com un record fugaç i feliç, els directors comencen a enfosquir l'ambient. La natura, un laberint d'arbres, pedres i encreuaments de rius, es converteix en un amenaçador antagonista que envolta l’Agnes, creant un espai claustrofòbic i asfixiant. Les expectatives posades en ella, la negativa del Wolf a tocar-la i les crítiques constants de la seva sogra comencen a erosionar el seu benestar mental i físic. Els caps comencen a girar-se quan passa i la gent murmura: l'Agnes no aconsegueix encaixar. L'assassina del principi, amb el cadàver de la qual ensopega al camp, es converteix en una fascinació morbosa, una fantasia escapista.

No obstant això, l'Església continua tenint un fort control sobre la gent, i el suïcidi és un pecat mortal per al qual no hi ha absolució. L’Agnes haurà de fer un pas radical per alliberar-se de la seva situació. Encara que sembla fàcil identificar la font del patiment de l'Agnes en el seu entorn, Franz i Fiala s'abstenen de crear un antagonista clar. La seva fascinació rau a posar llum sobre els pobres, els analfabets i les dones, les històries de les quals poques vegades s'expliquen.

En treballar amb registres històrics, els cineastes no només signen un retrat d'una època passada, sinó que també criden l'atenció sobre un fosc capítol de la història, el patró del qual no només es troba en el rural austríac, sinó que es pot localitzar a tot Europa. Alhora, especialment en els inoblidables minuts finals, la cinta es converteix en una dura reflexió sobre el dogmatisme, la suposada salvació que ofereix i la restrictiva cotilla de les normes que condueixen a la tragèdia.

El baño del diablo es quedarà gravada a la retina de l'espectador durant un temps. És un drama que es nodreix del ric bagatge de terror de Franz i Fiala alhora que s'emancipa del gènere pel qual es van fer famosos. La inabastable extensió de la història femenina continua sent un espai en blanc, un trauma esborrat durant segles, i El baño del diablo pretén posar-hi llum sobre una fracció significativa.

Susanne Gottlieb – cineuropa.org