Aquesta és la història de tres vells amics. Mateo el Gallego, un heroic -a desgrat seu- guàrdia civil; Juan el Antxale, un pescador convertit en narco per la mala sort i a l'atur, i Benito el Yeye, un resignat i intel·ligent dipositari judicial sempre a mig camí entre la llei i la delinqüència. Tres amics separats per un lloc, Cadis, i un moment, el present. Atrapats tots tres entre l'abandó de les institucions, el violent i imparable ascens del narco a la província i el perillós augment del descontentament social. Tres amics atrapats en un polvorí que posarà a prova la seva amistat. El trasllat rutinari d'un iot confiscat a un càrtel perillós es converteix en una aventura entre la vida i la mort.
Crítica:
Cinema industrial, per què no?
A vegades, entre tanta proposta autoral, aixecada des de la primeríssima persona, que s'esplaia fins i tot a partir de fets íntims (més o menys interessants, de vegades irrellevants per a qui no els hagi viscut), reconforta assistir a un espectacle industrial, concebut, desenvolupat i rematat des de la comercialitat ben travada, respectuosa amb el públic. Res en contra, ni de bon tros, d'aquell cinema que parteix de fets privats per arribar a fets humans i universals, que no admet ingerències i que transigeix el mínim fins a arribar a les sales. Però a vegades se sublima aquest concepte de pel·lícula des de l'entranya i l'expressió del jo, per acabar menyspreant un altre tipus de llargmetratges ('productes', els anomenen amb mala llet), plantejats amb els productors en primer pla, els creatius tirant de professionalitat (allò que molts anomenen 'ofici') i a la recerca, sense embuts, de l'espectador.
Ni Albert Pintó ni Fernando Navarro, director i guionista, respectivament, de Tierra de nadie, dediquen aquesta pel·lícula a la seva família, ni, crec, aquesta història té un component personal per a tots dos; probablement, no ho sé, fins i tot sigui un encàrrec. Però tots dos, complint rigorosament els manaments del que s’anomena industrial, han farcit una pel·lícula a valorar, que no té objeccions a implementar les maneres del cinema d'acció convencional en un assumpte i una geografia molt nostres, properes i reconeixibles (el narco i les seves ramificacions en els estrats socials de Cadis).
No, això no és La isla mínima, un thriller assequible però dens i amb vel·leïtats autorals; es tracta d'una confecció transparent i obedient amb els productors, però no per això despersonalitzada. Pintó demostra per què és un professional de confiança per a plataformes de streaming com Netflix: hàbil i eficaç, sap dirigir els actors, també compondre escenes d'acció des del dinamisme i la tensió. I hi ha una història d'ara, interessant i pertinent, plantejada des de diferents perspectives, amb personatges que són arquetips humanitzats per actors que tiren magnetisme i carisma. Que bé que en aquest cinema espanyol a vegades tan sotmès a la tirania dels projectes personals i del 'dirigit i escrit per', hi trobem un 'producte' com Tierra de nadie.
