El Pablo decideix baixar del tren a l'estació d'un poble de mala mort, comprar-se un vell i desgavellat pis davant les vies i començar a viure com si no fos el reconegut arquitecte que en realitat és. Potser està fugint d'algú, o d'alguna cosa, o fins i tot de si mateix. Al poble tot sembla estancat menys la Raluca, una dona optimista oberta a les sorpreses que et poden canviar la vida per a bé. Ella va decidir confiar en la seva sort, encara que la vida no sempre li presenti la seva millor cara.

Crítica:

Parada imprevista

Seguint un impuls, l'arquitecte Pablo baixa en una estació d'un poble perdut de La Rioja durant un viatge amb tren amb destinació a un altre lloc per motius de feina. Compra un pis el mateix dia d'arribar-hi i s'hi queda a viure. Pel que sembla, fuig d'una complicada situació personal, ja que el seu fill té greus problemes amb la justícia i ell tem sortir-ne malparat. Entaularà una relació especial amb una de les seves veïnes, la romanesa Raluca, alhora que la policia i la guàrdia civil es mobilitzen secretament al voltant del nouvingut.

Adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima de Rosa Montero a càrrec d'una de les directores espanyoles més famoses, Gracia Querejeta, que torna a la gran pantalla després d’uns quants anys dedicada a rodar capítols de sèries. A més, coescriu el guió amb María Ruiz, debutant en aquestes arts. La cineasta madrilenya entrega una pel·lícula amable, que es veu amb gust i que ofereix una lleu intriga dins d’una trama dramàtica amb la seva dosi de romanç. Potser cal atribuir a la història una certa falta de mordacitat, ja que la senzillesa i quotidianitat de les situacions s'emporten la palma davant el vessant més perillós i arriscat que travessa el protagonista, que sens dubte resulta una mica forçada.

Dit això, La buena suerte guanya molt pel talent més destacat de Querejeta, el maneig de les relacions humanes i la direcció d'actors. Aconsegueix molta fluïdesa i naturalitat en les trobades del protagonista amb els nous veïns, no només amb els més propers sinó també amb l'amo del bar, la dona de la sucursal bancària o el guàrdia civil. Tot això es desenvolupa amb gran credibilitat. I sense exageracions aporta amb eficàcia els cops d'humor procedents del veí amb cadira de rodes, un paper una mica cínic que resulta perfecte per al veterà Miguel Rellán. Per descomptat el pes de la trama recau en Hugo Silva, un actor que al seu atractiu físic afegeix sobretot una gran capacitat d'empatia amb les seves interpretacions, encara que aquí el seu personatge sigui un paio força discret i intenti sempre guardar les distàncies. L'acompanya bé Megan Montaner.

Pablo de Santiago – decine21.com