22/03/2023 - Els Burnin' Percebes aconsegueixen una de les grans virtuts de la ficció, fer creïble i divertida una història més enllà de la seva possibilitat a la vida real

La millor manera de descobrir les pel·lícules de Burnin' Percebes (el duet format pels cineastes Fernando Martínez i Juan González) és arribar verge al seu cinema i endur-se tota una sorpresa. Les seves dues primeres pel·lícules -Searching for Meritxell i Ikea 2- es devoren d'una tirada. Sens dubte, són una mica diferents del que estem acostumats a veure. La seva singularitat ve del seu atreviment i la seva llibertat, de la seva manca de pretenciositat, de la seva llunyania respecte a cert academicisme força comú en part del cinema espanyol, però, sobretot, del seu desig de fer-nos riure.
Ara els Burnin' Percebes acaben de presentar la seva quarta pel·lícula, El fantástico caso del Golem, protagonitzada per Brays Efe i Bruna Cusí, a la secció oficial del Festival de Màlaga. Aquesta última pel·lícula segueix una mica l'estela de la seva anterior, La reina de los lagartos, una pel·lícula que era capaç de fer tot un gir a les típiques històries d'amor per abordar-la des del joc amb l'humor i la ciència-ficció. Es nota que en les dues pel·lícules els cineastes han comptat amb un pressupost més gran que en els seus inicis, però, al meu parer, no deixa de ser per això un cinema des dels marges, realitzat des de la imaginació més lliure, és a dir, la que no accepta límits, des d'on s'inventen les pròpies regles del joc, des d'on s'atreveix a jugar amb la fantasia i la realitat, l'humor més absurd i el més bèstia i negre, la barreja de l’obscuritat i la lluminositat, a intentar arribar a llocs inesperats, a agradar i a desagradar.

Des d'aquesta gosadia i aquesta personalitat que els caracteritza, a El fantástico caso del Golem els Burnin' Percebes expliquen la història del Juan, un jove aparentment simple que perd el seu millor amic d'una manera força estranya: es trenca en mil trossos després de precipitar-se borratxo per una terrassa i estampar-se contra el capó d’un cotxe. Com que ningú sembla sorprendre's davant aquest succés, el Juan decideix investigar el cas pel seu compte, i es veu immers en un laberint d’absurditats i pianos que cauen del cel. Com podreu deduir del resum, la història ja és una absurditat en si mateixa. Precisament, d’aquí procedeix una de les grans virtuts de la pel·lícula, aquesta capacitat d'inventar i aconseguir les seves pròpies regles de versemblança, d'integrar amb naturalitat, sense que quedi impostat o forçat, ficció en realitat, d'aconseguir que l’impossible sembli possible. La pel·lícula és plena de moments hilarants, de situacions surrealistes que es tornen creïbles, de successos dramàtics que acaben sent còmics, però aquest recurs constant a l'humor i a l'extraordinari no és excessiu ni repetitiu, els cineastes saben mantenir amb enginy el to que pretenen.

Últimament sembla que s’està perdent el gust per la ficció com a mitjà per explicar històries. El tema i la seva suposada importància o necessitat és el primer, la història i la forma queden en un segon pla. Amb això també es perd cert sentit de l'humor. Per això celebro l'existència de pel·lícules com El fantástico caso del Golem. Des de la imaginació i l'humor, els seus creadors expliquen de manera personal una història, i des d'aquí aconsegueixen una de les millors coses de la ficció, fer-nos creïble i divertit aquest relat més enllà de la seva possibilitat a la vida real.

Júlia Olmo – cineuropa.org