La nova pel·lícula d'Úrsula Corberó per a amants del surrealisme i l'humor absurd i imprevisible

Després de passar pel Festival de Venècia, la nova pel·lícula de l'argentí Luis Ortega, director d'El ángel, es presenta al Festival de Sant Sebastià amb Nahuel Pérez Biscayart i Úrsula Corberó com a protagonistes.

Els primers deu minuts d’El Jockey són tota una declaració d'intencions. De les més delirants intencions del director, l'argentí Luis Ortega. Un bar ple de personatges grotescs, borratxos, mutilats; una colla de mafiosos que semblen trets d'una pel·lícula dels germans Coen rodada a Buenos Aires, un hipòdrom on un genet beu i es droga molt, i una porta giratòria que fa massa voltes per endinsar-nos a un món on res no té sentit. I després d'això, un ball. Un meravellós ball entre Úrsula Corberó i Nahuel Pérez Biscayart digne de competir amb el d'Uma Thurman i John Travolta a Pulp Fiction (la referència tarantiniana no és gratuïta).

Ortega ja apuntava maneres del seu amor pel surrealisme i els personatges una mica pertorbats en el seu anterior El Ángel (2018), on vèiem Chino Darín ballar un hilarant Corazón contento. Però aquesta vegada el director s'ha embalat completament i s'ha llançat com un possés a l'extravagància i el deliri.

La història gira al voltant d'un joquei (Pérez Biscayart) massa aficionat al vici que competeix per a un gàngster (Daniel Giménez Cacho). Aquest porta sempre un nadó diferent en braços, sense que arribem a saber per què, però ja hem dit que aquí gairebé res no té una explicació raonable, i aquí rau la seva màgia. Arran d'un accident brutal perd la memòria i ha de redescobrir qui és. O reinventar-lo. Potser Ortega ens vol parlar d'identitat i de gènere. Però probablement tot sigui una excusa per fer-nos una broma infinita.

En aquesta pel·lícula ningú somriu ni una sola vegada. I d'aquesta paradoxa brolla una comèdia de l'absurd descomunal, carregada de gags que venen dels rostres hieràtics i la desconnexió emocional dels seus personatges. Els codis de la lògica i el sentit comú estan completament trencats, com el cap del protagonista. Al llarg del relat veiem una desfilada de referències al gènere de gàngsters, al melodrama clàssic, al western, als Monty Python o al neorealisme italià, tot perfectament acoblat per crear un univers propi. Existeix algun túnel que el comunica amb el del francès Quentin Dupieux, també amb el de Wes Anderson. I sens dubte amb el d'Aki Akaurismaki. No és casual que el director de fotografia sigui el finlandès Timo Salminen, col·laborador habitual seu en títols com Fallen Leaves (2023), El Havre (2011) o Un hombre sin pasado (2002).

Menció especial mereixen les coreografies d'Úrsula Corberó, que segueix en el camí d'atrevir-se amb projectes poc ortodoxos. A El jockey la veiem absolutament sense prejudicis, desvergonyida i passant-s'ho molt bé. Davant d'un tità que maneja tots els registres com Pérez Biscayart –amb qui Luis Ortega ja havia treballat a Lulú (2014)– podria no haver estat fàcil. Però li surt perfecte.

Laura Pérez - fotogramas.es