La traducció al cinema que ha dut a terme Marc Crehuet de la seva obra El rei borni amb els mateixos intèrprets no amaga els seus orígens teatrals, ni fa cap falta. Crehuet converteix la seva peça en una obra de cambra que a priori sembla centrar-se en la reversibilitat de les relacions de dominació observades en un context claustrofòbic a la manera del cinema de Roman Polanski. Dues amigues que no es veien des de feia temps organitzen un sopar amb les respectives parelles. El que no s’esperen és que el marit d’una sigui l’antiavalots que va rebentar-li l’ull a la parella de l’altra en una manifestació. Crehuet va més enllà de la dialèctica entre repressor i reprimit i es planteja fins a quin punt rere la legitimitat ideològica a partir de la qual la víctima i la seva parella retreuen la posició violenta del policia no s’hi amaga un sentiment de superioritat de classe. Però a mesura que avança el metratge, El rei borni es dibuixa, més enllà del xoc social i polític entre els personatges, com un retrat d’una generació en plena crisi d’identitat que s’aferra a les consignes que els dicten i a les modes més efímeres. Més afinada en els personatges masculins que en els femenins malgrat la bona feina de tots els intèrprets, sobretot la d’Alain Hernández, El rei borni confirma Marc Crehuet com un creador tot terreny que se sent especialment còmode en la tasca d’observar des d’un prisma irònic i en petits formats les debilitats i els tics que identifiquen els seus coetanis.

Eulàlia Iglesias – ara.cat