Dins de les gales RTVE arriba a Sant Sebastià la nova pel·lícula de Manuel Gómez Pereira, el cinema del qual ha transitat esporàdicament la comèdia al llarg de les últimes quatre dècades i ara s'endinsa en un terreny no gaire explorat, com és el de retratar Francisco Franco i el seu entorn en clau d'humor. Amb exemples més o menys propers en el temps com …Y al tercer año, resucitó (Rafael Gil, 1980), ¡Buen viaje, Excelencia! (Albert Boadella, 2003), o l'últim treball de Francisco Regueiro Madregilda (1993), l'aproximació a la figura del dictador que escull Gómez Pereira orbita aquí al voltant de la celebració, just acabada la guerra, d'un sopar improvisat per a ell i els seus generals a l'Hotel Palace, en ús com a hospital de sang de l'exèrcit republicà. A través d'un to lleuger i un muntatge precís que fa fluir còmodament el relat des del principi fins al final, el cineasta eludeix àgilment l'esperpèntic i aconsegueix una comèdia efectiva en la qual l'equip de cuina (salvat provisionalment de l'afusellament per a l'esdeveniment) tractarà de dur a terme un pla de fugida sense que se n'assabentin els comensals.

Mantenint aquest pòsit teatral heretat de l'obra de José Luis Alonso de Santos que adapta, titulada La cena de los generales i estrenada el 2008, el que proposa aquí el cineasta és un constant joc formal entre allò que és dins i allò que és fora. No només en referència a la cuina on s'ordeix el pla respecte al menjador ple de generals o al mateix hotel com a metàfora d'un país que anticipava quaranta anys de repressió i l'exterior com a horitzó simbòlic de salvació (el carrer, la promesa d'arribar a Hendaia), sinó tenint en compte tot allò que es pot dir o no davant dels altres. En aquest sentit és especialment significativa la insistència en els qualificatius irrespectuosos sobre la figura del cabdill que emanen dels seus propis subordinats a la seva esquena, així com els anhels particulars (d'una banda i de l'altra) projectats en secret sobre el futur incert d'Espanya, en especial els del tinent Medina, el veritable protagonista de la història, l'aspecte del qual serà mirall -gràcies a l'habitual facilitat de Mario Casas per mostrar amb cada gest el sentir interior dels seus personatges-, del procés que viuen tots i cadascun dels assistents i treballadors.

D'altra banda, i després de cinquanta anys de democràcia, cal preguntar-se quin lloc ocupa La cena en l'actualitat del cinema espanyol, ja que sembla considerablement més allunyada d'una subversió en temps real com la que han aconseguit altres obres recents, especialment la incisiva Su majestad (2025), de Borja Cobeaga i Diego San José. Seria potser, en aquest cinema còmic dels anys posteriors al 75, que sí que va llançar amargues lectures en clau d'humor sobre els usos i costums del franquisme, ple d'arquetips precisos i diàlegs encertats, on una incursió còmica directa en la figura del dictador i els seus generals hauria resultat un contrapunt (francament) saludable al cinema històric de La Transició.                                                       

Nacho Álvarez - caimanediciones.es