En un món en el qual pots viure fins als cent anys però la societat no et necessita a partir dels seixanta, què pots fer durant els teus anys de vellesa? Louise, una dona de seixanta anys, és obligada a jubilar-se abans de temps, per això decideix utilitzar el seu temps lliure per quedar-se embarassada i tenir un nadó. Mentrestant, Frans, un home també sexagenari, és el propietari d'una galeria que decideix trobar la pròxima promesa de l' art contemporani per reiniciar la seva carrera. Mentre tots dos lluiten per corregir errors del seu passat i redefinir-se, els seus mons topen. (Sensacine)
Crítica:
LA MADURA MATERNITAT
El film exposa reflexions del masclisme, la soledat i l’ocàs físic d’homes i dones
A una biòloga prejubilada de 60 anys el seu cap li etziba el dia que marxa: "Te’n vas de l'empresa després de 30 anys aquí i no has fet ni una amistat?" A això la dona respon: "Però això què és, Facebook?" La bretxa generacional, laboral, social i moral és tan evident en tot just un diàleg que dóna per a una pel·lícula. I aquí s'acosta l'alemanya Mi vida a los sesenta, comèdia en la línia (una mica pesada ja) d'identificació i estereotip que domina el cinema comercial europeu, però que, tot i amb els seus desajustos i desvaris, que són bastants, conté una saludable reivindicació de la dona madura que en un determinat moment de la seva vida busca noves sorpreses, entre elles la maternitat a (des) temps.
D'estructura clàssica (o convencional), amb cançons pop (de bon gust) en les transicions entre seqüències, i una posada en escena amb notables detalls (la recerca de la simetria en l'enquadrament, la fugida del pla-contraplà amb escorç), Mi vida a los sesenta abusa de l’estès recurs a la casualitat, i com més boja es posa amb l'humor físic, pitjor resulta. No obstant això, quan es calma i, entre la dubtosa jocositat de les seves relacions sentimentals a dues bandes, exposa serioses reflexions sobre el masclisme, la solitud i l'ocàs físic d'homes i dones, la visió que es té, lamentablement distant, entre bona part de la societat de cada un d'ells, la pel·lícula s'eleva. Potser no sigui gaire en una producció l'objectiu principal de la qual és el riure, però almenys t'ajuda a arribar fins al final.
Javier Ocaña – El País
El gran encert de la productora Sigrid Hoerner per a aquesta la seva òpera prima és haver comptat amb l'excel·lent actriu Iris Berben, que dóna vida a Louise -Miss Sixty per al públic internacional-, una eminent biòloga que, en ser castigada pel seu cap amb la jubilació anticipada, es rebel·la, no ja contra el seu destí, sinó fonamentalment contra l'ordre natural i la fórmula bíblica i lacaniana segons la qual cada flor hauria de donar el fruit en el moment oportú. Entre ella, els seus òvuls congelats i la inseminació artificial, només s'interposa Frans (Edgar Selge), un galerista d'art amb nostàlgia per l'eros del 68, i naturalment patètic en el seu afany per eternitzar la seva joventut. En clau de comèdia, i condicionada a un nínxol de mercat cada vegada més recurrent, Mi vida a los sesenta acaba sent una pel·lícula més sobre l'amor en l'edat madura, encara que resultin més interessants els temes que desenvolupa pel camí. A saber: la necessitat de Louise de restablir el cordó umbilical que, fins aquell moment, l'ha unit a la seva mare, la desconnexió genealògica entre Frans i el seu fill (molt més madur que ell), el sexisme a l'hora de subjugar les conductes més heterodoxes dels i les grans...
Mi vida a los sesenta, per tant, supera la genuïnament ortopèdica barrera de l'humor germànic, i funciona com un producte cinematogràfic tan lleuger com reflexiu.
