27/05/2025 - Ingride Santos debuta en la direcció de llargmetratges amb una pel·lícula sobre la lluita de rapers, retratant els seus barris, el seu masclisme i els problemes d'integració racial

Estrenada mundialment el mes de març passat dins la secció oficial a concurs de l'últim Festival de Màlaga i projectada la setmana passada a l'edició número 51 del Festival Internacional de Cinema de Seattle, Ruido és l'òpera prima d'Ingride Santos, cineasta catalana curtida en la publicitat i la producció (ha treballat, entre d'altres, amb Elena Trapé i Kike Maíllo, productor d'aquest film) que anteriorment va dirigir el curt de ficció Beef, produït per Isabel Coixet i pel qual va rebre una nominació al Goya 2020.

El guió de Ruido –escrit per Santos amb Lluis Segura– presenta la Lati, adolescent d'origen africà resident a Barcelona que va trobar refugi al rap després de la mort del seu pare –que va ser músic– i, dos anys després, somia triomfar al món de les batalles de freestyle. Tot i això, la seva rigorosa mare, aferrada a les tradicions, no tolera aquesta vocació ja que la considera perillosa i vulgar. Per això la noia, mentre s'escaqueja de les classes d'ajudant d'odontologia, s'entrenarà d'amagat amb una antiga promesa del rap que l'ajudarà a enfrontar-se als seus límits, descobrint que la batalla no es lliura només a l'escenari, sinó també al seu interior.

Recolzada en el carisma i la magnètica presència de la seva actriu principal, la no professional Latifa Drame, seleccionada a través d'un rigorós procés de càsting, la càmera de Ruido la segueix sense descans en el seu dolorós procés de dol, descobriment i lluita per trobar una vocació, cosa que no resulta especialment original en el seu argument (del cinema comercial nord-americà coneixem nombrosos títols amb semblants històries de superació i ascens, de Rocky a Karate Kid, per nomenar dos clàssics populars), però sí que està realitzada amb empenta, energia i un poder visual d'acord amb l'univers urbà que retrata.

Perquè Ruido és una immersió als barris perifèrics, poc fotogènics i no transitats pels turistes de la Ciutat Comtal, alhora que un al·legat feminista que apel·la a la sororitat a través d'aquest personatge central que, ajudat per les seves amigues, aconsegueix plantar cara al masclisme, la grassofòbia i el racisme d'un univers de fanfarrons buscabregues.

Així, la cinta –filmada en el seu tram final a la capital de Mèxic– es converteix en un retrat febril de noies valentes, que s'enfronten a un entorn social entestat a arraconar-les i convertir-les en víctimes passives d'un sistema que no accepta la dissidència i la rebel·lia. Tot plegat regat amb la música de rap i les seves lletres incendiàries, una de les poques manifestacions artístiques que encara no abraça les cortilles de la censura i, per contra, abandera la més rotunda llibertat creativa.