Un retrat íntim del “Boss”

El nou biopic protagonitzat per Jeremy Allen White, deixa enrere els convencionalismes i ofereix un viatge emocional al cor de Nebraska, l'àlbum més cru i personal del cantant

En una tardor cinematogràfica dominada per grans noms i apostes d'autor, Springsteen: Deliver Me From Nowhere irromp amb força com un dels títols més esperats de la temporada. Estrenada en el veterà Telluride Film Festival, la pel·lícula ha generat una onada d'elogis: la crítica la considera una biografia atípica -“antibiopic”, en paraules del mateix Springsteen-, íntima i apassionada, centrada en un període clau en la vida de l'artista: la creació del mític àlbum Nebraska el 1982. No és una crònica de tota una carrera, sinó un retrat fragmentat d’un instant de crisi creativa que va canviar per sempre la trajectòria del músic.

Jeremy Allen White, conegut pel seu paper a The Bear, assumeix el repte d'encarnar una de les figures més icòniques del rock. Sense experiència prèvia com a cantant o guitarrista, va dedicar mesos a preparar el paper amb l’ajuda del coach vocal Eric Vetro. En entrevistes recents ha confessat que el més intimidant va ser interpretar davant del mateix Springsteen, fins que aquest li va dir que la seva veu “sonava com la seva, però era teva”. Aquesta validació li va permetre connectar amb el personatge sense caure en la imitació i dotar la interpretació d'una autenticitat inesperada.

La pel·lícula s'endinsa en la gestació de Nebraska, un disc gravat amb mitjans rudimentaris a casa de Springsteen i que representa un gir radical després de l'èxit comercial. Va ser un àlbum introspectiu, gairebé ombrívol, que parlava d'alienació, solitud i desencís a l'Amèrica profunda. El director Scott Cooper adapta el llibre de Warren Zanes i construeix una narrativa aspra i continguda, que evita els excessos visuals i se centra en l’aspecte humà: un artista que busca sentit al seu art quan les llums de l'èxit resulten massa encegadores.

L'acollida a Telluride va ser entusiasta. La premsa especialitzada va parlar d'una interpretació “impressionantment convincent” i les ovacions a la sala van confirmar que el film connecta amb el públic emocionalment. Springsteen, present al festival, va celebrar el resultat i va deixar clar que veia en la pel·lícula alguna cosa més que una reconstrucció biogràfica: una exploració honesta del seu món interior en un moment decisiu.

Més enllà de l'anecdòtic, Deliver Me From Nowhere s'erigeix ​​com un relat universal sobre la intimitat creativa i el preu de l'èxit. Jeremy Allen White aconsegueix transmetre la vulnerabilitat artística de Springsteen, un home en conflicte amb els seus propis fantasmes i amb les expectatives que l'envoltaven. La pel·lícula no glorifica el Boss; més aviat el despulla, mostrant el costat fràgil i humà que batega darrere dels himnes d'estadi.

En una temporada cinematogràfica saturada de biopics que recorren exhaustivament la vida d'icones culturals, aquesta obra proposa un altre camí: menys grandiloqüent i més auster, més atmosfèric que narratiu, més proper a l'esperit d'un disc íntim que a la cronologia d'una llegenda. I potser per això emociona: perquè en la seva sobrietat revela la veritat d'un creador que, igual que a Nebraska, va trobar en la vulnerabilitat la seva força més gran.                                                                        

Marta Díaz de Santos - articulo14.es