Fusi és un home de 40 anys que es nega a entrar en el món dels adults. La rutina és clau per a ell i viu feliç envoltat de miniatures de la Segona Guerra Mundial, encara que comparteixi casa amb la seva mare i el nou amant d'aquesta i hagi de suportar les bromes pesades dels seus companys de feina. Però un dia una dona extravertida i una nena de 8 anys entren inesperadament a la seva vida, i Fusi es veu obligat a fer per fi el pas.
Crítica:
‘CORAZÓN GIGANTE’. BONDAT ISLANDESA
Film islandès sobre l'extrema timidesa i els bons sentiments que amaga una persona inadaptada
El cinema islandès
Fa temps que se’n parlava, exactament des que va aconseguir ni més ni menys que el premi a millor pel·lícula, actor i guió al Festival de Tribeca de 2015. Ens referim a Corazón gigante, film islandès que per fi arriba a les nostres pantalles. Una pel·lícula que ja es va poder veure a Espanya en la passada SEMINCI de Valladolid, on el seu protagonista, Gunnar Jónsson, va ser nomenat millor intèrpret masculí. En aquest certamen, va ser el seu compatriota Grímur Hákonarson amb Rams (El valle de los carneros) qui va aconseguir l'espiga d'or. Si a tot això hi sumem el fet que la sensible i bella Sparrows de Runar Runarsson va aconseguir la Concha de Oro al passat Festival de Sant Sebastià, no podem sinó evidenciar el creixent interès espanyol pel cinema d'autor islandès.
Fusi i el seu cor gegant
El cinema islandès que ens arriba sol parlar-nos de personatges solitaris, persones perdudes en un espai natural advers on el clima ambient refreda les seves possibilitats de triomfar en la interacció social. Potser Fusi, que és com es diu el protagonista del film, és un cas extrem quant al que estem tractant. No obstant això, al contrari que, per exemple, l’esmentada Rams, no vivim amb ell una reclusió voluntària, sinó que apreciem uns desitjos bondadosos per part seva vers el gènere humà, encara que aquests no siguin sempre correspostos. Perquè per una banda som testimonis dels pitjors mals d'una societat on es castiga l'extrema timidesa i s’aprofita de la bona voluntat del feble. Un feble que contrasta amb la seva gegantina mida, que pot semblar perillós per a qui el desconeix però entranyable per a qui empatitza amb els seus sentiments. De l'altra, trobem personatges capaços de desfer-se dels prejudicis socials, entenent un semblant com un ésser humà de carn i ossos. Casualment una nena innocent lliure de pensaments foscos i una dona amb un estat psicològic que l'ajuda a comprendre les dificultats socials que puguin tenir altres persones. Però al mateix temps, som capaços d'alimentar l'esperança en grups reduïts com uns nous companys de feina que en comptes de fer moving i valer-se d'algú excessivament bo, decideixen brindar-li una oportunitat, integrar-lo i fer de la seva curta estada una grata experiència.
I aquesta bondat i bones sensacions seran el que vol emfatitzar la pel·lícula. El seu exquisit ús de la música, la brillantor còmica d'un guió capaç d'explorar l'ànima humana i les seves estupendes actuacions, ens portaran volant dins d'una marcada intenció d’interioritzar-nos les emocions dels seus personatges. Viurem la matusseria en què Fusi es desenvolupa a l'hora d'obrir-se al món sense evitar alguns riallades, i alhora, ens admirarem en comprovar fins on arriba la seva voluntat de construir una nova meta. Sentirem els seus triomfs i fracassos, demostrant-se a si mateix que el que ofereix als altres també pot donar-s’ho a si mateix. El director islandès aconseguirà, en conclusió, col·locant les seves peces amb la minuciositat que Fusi ho fa amb les seves figures de la Segona Guerra Mundial, fer-nos empatitzar des del primer moment amb algú incapaç de brindar-nos un esbós de somriure en tot el llargmetratge i al qual, però, no podem evitar adorar.