En Víctor, un pare vidu i la seva petita filla Júlia, abandonen Espanya quan Barcelona cau a mans dels franquistes el gener de 1939. A França els esperen camps de concentració i penúries. Però hi ha una possibilitat de fugir: embarcar en el Winnipeg, un vaixell de càrrega que Neruda i els quàquers de París han noliejat, per portar-los fora de perill a una nova destinació: Valparaíso, Xile, on una nova vida és possible.
Crítica:
La travessia d´un pare i una filla
[...] Winnipeg, el barco de la esperanza, pel·lícula que s'erigeix com un relat de memòria i esperança que dialoga amb el nostre present, recordant la vigència dels desplaçaments forçats en el món actual. A través dels ulls de la Julia, Winnipeg, el barco de la esperanza ret homenatge als que es van veure obligats a deixar-ho tot enrere per començar de nou, reivindicant l'acollida com a acte d'humanitat imprescindible i universal.
Notes dels directors
"Pablo Neruda és potser un dels poetes més importants del segle vint i va ser el principal responsable que el Winnipeg es noliés i, per tant, que més de dos mil cinc-cents refugiades i refugiats espanyols poguessin arribar a Xile i començar una nova vida. Va ser idea seva juntament amb els quàquers, que són un grup religiós dimanant del protestantisme que també van ajudar a finançar el viatge del Winnipeg, i també a modificar el vaixell, perquè va caldre modificar-lo perquè tanta gent hi cabés durant aquest viatge." Elio Quiroga
“L'assumpte més greu i important que té la humanitat per resoldre juntament amb el canvi climàtic és com acceptem i cuidem el nostre proïsme que arriba i que hem d'acollir. [...] Justament, gairebé anant en contra de com està funcionant Europa, que s'està convertint en un lloc cada vegada menys plàcid i menys acollidor per a les persones que arriben. Persones sense les quals no podríem sobreviure ni mantenir la nostra qualitat de vida, i a les quals alhora donem la possibilitat de tenir noves vides.” Elio Quiroga
"La motivació neix d'una responsabilitat. La de narrar aquesta bonica història en un exercici de respecte. Respecte cap a una memòria complexa i cap a temes que no admeten simplificació: el dolor causat i de la pèrdua, la guerra, l'exili, la ideologia, l'acollida... i l'esperança. I ens interessava no tant reconstruir un fet, sinó entendre què implica prendre aquesta decisió." Beñat Beitia.
"El meu focus com a director d'art i com a codirector ha consistit precisament a alinear tots els nivells del film —visual, narratiu i emocional— fins a equilibrar-ho tot, en un material sincer i viu que respongui a una mateixa intenció. El principal repte del disseny, era evitar la simplificació de l'exili com una imatge reconeixible però superficial. Ens allunyem de codis evidents -el dramatisme excessiu, els signes visuals més immediats- per treballar des de la contenció." Beñat Beitia
"Hi ha una base documental fotogràfica molt forta: La Guerra Civil va ser el primer conflicte documentat per reporters gràfics, que em va permetre arxivar amb proximitat una referència de veritat, de gest, de matèria humana. I des del vessant pictòric, hi ha una influència clara en la manera de treballar la llum i l'atmosfera: la llum no com a il·luminació tècnica, sinó com a matèria que construeix el significat. Destaco també la interessant tensió entre la contenció europea, però amb una mirada cap a la llum del pacífic i la seva obertura emocional." Beñat Beitia.