La Nina (Patricia López Arnaiz) decideix tornar al poble costaner on va créixer, amb una escopeta a la bossa i un objectiu: venjar-se del Pedro, un famós escriptor a qui el poble ret ara homenatge. El retrobament amb el lloc d'origen, amb els records del passat i amb el Blas, un amic de la infància, li faran replantejar si la venjança és la seva única opció.
(Bteam)
Crítica:
08/03/2024 - Andrea Jaurrieta s'atreveix a transitar entre gèneres com el thriller i el western en una pel·lícula amb nervi i grapa que salta en el temps mentre aborda un conflicte social de rabiosa actualitat
El 2018 i amb el seu primer llargmetratge, titulat Ana de día, la cineasta navarresa Andrea Jaurrieta va sorprendre en tensar la corda del risc amb una història desconcertant, ambigua i posseïda per l'estranyesa que va demostrar que la seva no era una mirada acomodatícia, sinó que coquetejava lliurement amb el gènere fantàstic des de la quotidianitat. Amb el seu segon film, Nina, que lluita per la Biznaga d'Or del 27è Festival de Màlaga, torna a demostrar que el seu fort no és el confort i, armada amb enèrgica ambició narrativa, ofereix un relat potent i amb una complicada estructura narrativa que aborda un assumpte candent que no para d'omplir titulars.
Nina presenta des de la seva primera seqüència una dona (interpretada amb feresa per Patricia LópezArnaiz) armada amb una escopeta amb la qual, una hostil nit de pluja i fang, apunta cap a una casa on hi ha un objectiu que no arribem a distingir. Després busca recer de la humitat en un hotel on és reconeguda per qui el regenta, ja que la Nina ha tornat després de molt de temps al seu poble natal: un lloc on va créixer, va veure molt cinema i es va enamorar d'un home d'èxit, força més gran que ella, que li va deixar una petjada indeleble. Per aquest motiu ha tornat, contaminada de dolor, fúria i trauma.
Basada en una tercera part en el clàssic La gavina, de l'escriptor rus Anton Txékhov; un altre terç en l'obra de teatre Nina, escrita per José Ramón Fernández (Premi Lope de Vega 2003), i la resta sortida de la ment hiperactiva de la mateixa Jaurrieta, aquest film absorbeix la idea central de les principals fonts d'inspiració per, a continuació, transformar el seu original personatge enamorat en un animal ferit i posseït pel sentiment de venjança.
Així, Nina s'erigeix orgullosa en una empoderada revenge movie amb elements de western i forta càrrega psicològica: la protagonista és una mica Joan Crawford al clàssic Johnny Guitar, però també Jennifer Jones a Duelo al sol, amb la dura determinació a la cara d’un John Wayne contemporani. La Nina de Jaurrieta és una noia moderna que no es conforma a acceptar el passat masclista ni l'apatia i la hipocresia socials, sinó que, en un intent de rebel·lar-se contra tot això, busca justícia, com un Charles Bronson basc.
I és que la cinefília (l'ombra de Hitchcock és allargada en aquest vertiginós drama on es pot ensumar també la petjada de Pedro Almodóvar i fins i tot de Martin Scorsese a El cabo de la miedo) recorre aquest relat tenyit de vermell, d'alt poder visual i explicat en dos temps (el present i l'adolescència de la protagonista), amb un muntatge enèrgic que de vegades pot resultar confús, però que evidencia el malestar del personatge central: també reflecteix com els traumes i les cicatrius, encara que es vulguin esborrar, reviuen i s'obren en trepitjar els laberíntics carrers on van succeir actes abominables. Així ho recorda un dels personatges secundaris a l’obstinada Nina, resumint l'esperit desencantat d'aquesta cinta: “No el miris més, perquè no podem fer retrocedir el temps”.